Un dels elements essencials de qualsevol casa, sigui quina sigui la casa, n’és la taula i, després, una cadira, un tamboret o un banc per seure-hi. Perquè una taula, parada, és molt més que la disposició del parament per a un àpat. Cada taula explica una història, una època, un estatus. Ens convida a la celebració i al gaudi, ens recorda els moments excepcionals de la vida o bé ens acull discretament en la intimitat de la vida quotidiana.
El Departament de Cultura de la Generalitat i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, porta altra vegada la proposta La taula Parada. El gust per la història fins el Castell Monestir d’Escornalbou, a Riudecanyes, el Baix Camp. Un projecte que té per objectiu difondre la cultura gastronòmica catalana com a patrimoni intangible i acostar al públic, <<els usos i costums vinculats als àpats, i reivindicar el valor de la reunió i la socialització al llarg de la història>>, recreant-ne les taules i els àpats que un dia s’hi van celebrar. Tot això, sense oblidar-se dels protagonistes d’aquests àpats, des dels amfitrions fins els hostes i servei, així com les receptes i plats que es servien.
La taula parada d’aquest estiu
Enguany, la iniciativa es centra en el sopar de Sant Joan que celebrava Eduard Toda, propietari del Castell d’Escornalbou, amb un grapat d’amics i família durant la segona dècada del s.XX. Un sopar per celebrar el solstici d’estiu, el dia més llarg i la nit més curta, les èpoques de bonança i l’amistat.
Parar la taula per una cita com la de Sant Joan al Castell d’Escornalbou no era tan senzill com pot semblar d’entrada; els àpats, a principis de s. XX, i en especial els de la burgesia catalana i les classes benestants, obligaven a una certa etiqueta. Els coberts havien de ser de plata – o si més no platejats – i sempre hi havia un joc per a la carn i un altre per al peix; les estovalles blanques adomassades o bé amb sanefes i, abans de col·locar-les, s’havia de cobrir la taula amb un drap de llana gruixuda. Els tovallons, quadrats i doblegats en forma de cucurutxo, damunt dels plats de porcellana o bé de ceràmica tipus Pickman. Els accessoris, al trinxant o aparador, per tal que el servei els pogués tenir sempre a mà. Les flors eren permeses, sempre que no fossin excessivament aromàtiques i/o exhuberants, cosa que podria afectar tant a la vista com al gust.
El servei, en aquests casos, també era cabdal: per a cada sis comensals, col·locats homes i dones de manera alterna, hi havia un criat o criada per a servir-los.
Tot i que, a diferència d’altres àpats com el de Nadal, el menú de la revetlla de Sant Joan presentava més alternatives, el més habitual era oferir un entrant i tres plats principals, tots ells fets amb productes de temporada i molt semblant al que podia ser un àpat de festa major. Un cop acabat el sopar, i ja a la revetlla, la protagonista n’era la coca de Sant Joan, una coca de pa, generalment rodona i amb un forat al centre, que s’acompanyava amb xampany. Aquesta coca, deien, no podia menjar-se a l’interior de les cases, ja que portava mala sort.
On hi ha una taula parada
Aquesta és la sisena de les taules que ja han estat parades en diferents espais del patrimoni històric català; una proposta diferent si es vol conèixer una mica més Catalunya.
L’exposició de la taula parada d’estiu es pot gaudir fins el 29 de setembre al Castell d’Escornalbou i és gratuïta amb l’entrada principal al museu i, el 13 i 21 de juliol, a les 12h la visita és teatralitzada.